Quan penses en Àfrica, et vénen al capdavant imatges de pobresa, de desesperació. Imagines a xiquets morts de fam que necessiten ser rescatats. Dit d’alguna manera, és com un conte de Disney en el qual Europa és el príncep blau que va a la recerca de la seua princesa en dificultats. Almenys, això era el que jo pensava abans d’anar al Senegal.

Era conscient que el voluntariat no consistia a anar a solucionar el món, ni salvar a ningú. No obstant això, no sabia que serien ells els que em salvarien a mi.

El viatge d’anada va ser llarg, tots estàvem ansiosos per arribar, per descobrir un món nou. Intentem no crear-nos expectatives ni judicis, però, com algunes coses en la vida, va ser inevitable. Cadascun tenia les seues pròpies idees sobre el que anava a trobar-se.

En arribar, trobem la primera barrera (que ens perseguiria, a estones, durant tota experiència): l’idioma. Al Senegal hi ha tres llengües principals: el Wolof i el Diola (idiomes propis) i el francés (la llengua vehicular del país). Entre els voluntaris, uns pocs sabíem francés, així que servim de suport en la comunicació general amb la gent d’allí. No obstant això, per a molts era una limitació no poder comunicar-se en tot moment, o necessitar d’un altre per a poder ser comprés.

Aquesta limitació va desaparéixer el dia que vam anar a la primera eucaristia. Allí, potser gràcies a la música, tal vegada a l’ambient, semblava que tots parlàrem la mateixa llengua.
Amb el viatge començat, descobrim una de les coses més curioses (o més diferents) per a nosaltres: el temps. Allí el ritme és diferent, tot és més pausat, més tranquil. La concepció del temps al Senegal (a Àfrica, m’atreviria a dir) és molt diferent a la que tenim a Europa. Durant el viatge vam haver d’adaptar-nos a un ritme diferent, aprendre a no desesperar-nos per l’espera, a gaudir d’ella.

Reunits tots, vam caure en el compte d’una por comuna, el de no arribar a estar al cent per cent, el de no ser capaç de donar tot el que podíem quan arribàrem a Bignona. Amb el temps aqueixa por va desaparéixer, deixant passe a la il·lusió i a l’esforç. Allí treballem mà a mà amb Dolorèse, la directora del col·legi de Kadiamor, i gaudim dels xiquets i xiquetes que venien per a compartir el seu temps i la seua alegria amb nosaltres. A l’hospital també vam ser ben rebuts, i vam poder descobrir en primera persona la vida dels habitants de Bignona, i compartir amb ells el nostre temps. Allí vam ser com uns habitants més, conciutadans i no turistes ni estrangers.

Si haguera de triar una paraula que descriguera als senegalesos, seria Teranga. Teranga significa acolliment. Significa que no importa el color de la teua pell o la llengua que parles, sempre eres benvingut. Al Senegal, m’he sentit menys estrangera que en països veïns com França o Itàlia. Allí es veuen les diferències com a riqueses, amb la curiositat del qual vol descobrir i no amb la por del qual creu conéixer-lo tot.
Per descomptat, no tot va ser bo. Les condicions de vida eren realment diferents a les nostres. Record, al principi, mirar-lo tot com si fóra una pel·lícula antiga. Les carreteres sense asfaltar, els homes caminant descalços durant quilómetros… Tot allò ens semblava alié. Com si hi haguera un món sencer entre el nostre i el seu.

Un dia vaig mirar a una dona als ulls i vaig entendre que allò era real. Durant dies vaig tractar de comprendre com podia existir un abisme tan gran entre la seua història i la nostra. Llavors vaig caure en el compte que la majoria de les nostres necessitats no existeixen per a ells, així que no podem mirar la seua terra amb el filtre dels nostres ulls.

El vertader aprenentatge va arribar per a nosaltres quan deixem de parlar i comencem a escoltar. Vam entendre llavors que si hi ha alguna cosa que Àfrica pot ensenyar-nos, és humanitat. En una societat que a priori està subdesenvolupada, anomena-ho mancada d’indústria, anomena-ho pobresa, descobrim el valor de la vida en comunitat, la gràcia de compartir i d’estimar incondicionalment al proïsme.
Vam comprendre llavors que la vida té valor si eres capaç de gaudir-la, i és que, al final, no importa tant el temps sinó com el visquem.

Al final, descobrint l’alié un aprén a conéixer millor la seua terra, i el voluntariat, sens dubte, et permet aprendre i compartir a parts iguals. Nosaltres, de moment, intentarem compartir tot el que hem aprés. Un trosset del nostre cor es quedarà per sempre en Bignona.

Sara de Miguel Rueda

Comments(0)

Leave a Comment